GIORDANO BRUNO I EL CONCEPTE D'INFINIT

   

      Sempre he sentit una curiositat i un interès especial pel coneixement dels intel·lectuals i les intel·lectuals heterodoxos. El filòsof italià Giordano Bruno és un d'ells. Amb la influència de les lectures en llatí de Lucreci, Giordano Bruno com a home del Renaixement sentí una veritable fascinació per l'estudi de l'univers. És lògic que la contemplació de la volta celeste hagi meravellat els pensadors i els científics des de la mateixa edat mitjana. Quan llegim determinades pàgines del Libre de Meravelles del mallorquí Ramon Llull tenim la impressió que els seus escrits -en un moment determinat- decanten més cap al Renaixement que pròpiament a l'edat mitjana.


    El frare dominic Giordano Bruno va néixer al Regne de Nàpols al 1548, professà en el convent de predicadors de la ciutat. De ben jove va desmostrar la seva fascinació per saber què hi podia haver més enllà de la volta celeste i enllà de l'univers. Ho escriví en el seu poema llatí intitulat Sobre l'infinit univers i els móns. L'observació i l'anàlisi de l'univers venia de lluny. El cardenal alemany Nicolau de Cusa ja va proposar també la idea que l'univers podria ser infinit. També Galileo Galilei, contemporani de Bruno amb el perfeccionament del telescopi entre 1609 i 1610 esdevé un teòric i un observador dels misteris de la volta celeste. Tant Bruno com Galileo Galilei esdevenen filòsofs-científics que procuren una interpretació de les coses del món i de l'univers. Malgrat que Giordano Bruno tenia un tarannà ben apassionat, va ser un home que va tenir moltes dificultats per ser comprès, tant dintre la cúria eclesiàstica com en la societat italiana que li va tocar de viure. Tampoc les universitats que freqüentà acolliren bé ni la seva personalitat ni les seves teories. Va tenir moltes dificultats, tantes que a la fi va provar fortuna fins i tot en països protestants. Bruno se'n va a Anglaterra. Curiosament entorn de 1583 en la seva travessia cap a Anglaterra, en el pas de Calais cap a Dover, mentre navegava Bruno va poder apreciar ben bé en què consistia la curvatura de la terra.

    Un dels companys de Bruno a Anglaterra és el fill d'un exiliat jueu d'origen italià: John Florio. Florio tindrà també un gran protagonisme com a home del Renaixement i una influència més que destacable en la producció teatral de Willliam Shakespeare.

     A Anglaterra Bruno malgrat tot utilitza diagrames geomètrics i termes filosòfics per convèncer i persuadir de la seva concepció de l'univers infinit. Sembla ser que la gran obsessió de Giordano Bruno era la d'estudiar quins eren realment els límits de l'univers en el ben entès que l'univers en tingués de límits. Ell va asseverar que l'univers efectivament no tenia límits i tendia a l'infinit. Aleshores la seva tesi va topar amb les teories oficials de l'Església perquè per l'alta institució, als límits de l'univers, no hi podia haver res més ni ningú més que Déu el qual era el creador del cosmos.

   Giordano Bruno per defensar el concepte científic d'infinit va ser perseguit per l'Església i el cardenal Roberto Belarmino que també mostrà la seva fascinació per les estrelles, va salvar Galileo Galilei però no Bruno. El dominic va ser entregat a mercè dels inquisidors i cremat en pira pública al Campo dei Fiori a Roma.

     Giordano Bruno, magnífic pensador i filòsof als anys vuitanta del segle XX, encara no havia estat restituït i el seus coneixements científics no eren acceptats. No va ser fins l'any 1983 que el Papa Pau II el va perdonar oficialment.