HUMANITATS, ESPÈCIE EN EXTINCIÓ

                                   

        “La marginalización de los clásicos en la educación explica la reducción de las capacidades de memòria y atención, pero, es sobretodo, la consecuencia del triunfo de una anti-educación muy precoz y general: la impregnación, desde la más tierna infancia, de las imágenes pobres y ruidosas del zapping televisivo.”

MARC FUMAROLI  La educación de la libertad

    Quan els zoòlegs, els botànics o tanmateix els àntropòlegs parlen que una espècie es troba en perill d’extinció, volen dir-nos amb un crit d’alarma que l’espècie en qüestió està amenaçada de mort o que pot desaparèixer en un termini curt de temps del seu hàbitat natural. Això mateix és el que està passant a dia d’avui en el nostre àmbit territorial més immediat amb les matèries d’humanitats.

    

     D’alguns instituts on s’ensenya Batxillerat ja ha desaparegut la docència de la llengua llatina, la llengua grega, la literatura universal o la literatura catalana. Concretament en el nostre IES Castell d’Estela, centre d’una ja llarga i importantíssima docència dels Batxillerats, antics i modern, amb la seva ‘excel·lència’ tant de ciències com de lletres, el present curs 2010/2011 ja no s’imparteix llengua grega, ni tampoc literatura catalana com a matèries de modalitat o per dir-ho en planer, matèries optatives.

     Davant d’aquesta perspectiva  -com diria el poeta- “jo vull fer un prec als celestes! “

    Que en un Institut que tradicionalment havia estat de batxillerat en les seves respectives branques científica i de lletres, en el qual generacions i generacions d’alumnes s’hi han format, i ens consta que tenim un bon expedient d’exalumnes que han fet nombroses carreres universitàries vinculades a la branca d’humanitats, els quals han esdevingut també professors universitaris i il·lustres doctorats, davant d’aquest llustrós llegat d’exalumnes, davant d’aquesta noble tradició que honora i dignifica el nostre centre, que en moltes ocasions doncs l’ha fet ‘excel·lir’ –paraula molt apreciada avui- us escric ben alarmat.

    ¿Com pot ser que en un Institut en el qual la immensa majoria d’alumnes són catalanoparlants, de famílies també catalanoparlants, moltes vegades imbuïdes de ‘nacionalisme’ i d’altres molt respectables matisos catalans i catalanistes i en definitiva coneixedors, usuaris i aimants de la nostra llengua i cultura; ¿Com és que aquest curs no hi ha ni un sol alumne que hagi decidit estudiar la literatura del seu país?

     No pot ser que els nostres estudiants no s’interessin per la nostra cultura nacional, per la literatura catalana. Si en el nostre àmbit territorial cada curs que passa estem perdent adeptes per aprendre, interessar-se i conèixer la cultura del país, alguna cosa de molt greu ens passa a tots plegats.  

   És cert que hi ha una minva o una desmotivació general per les humanitats, ho apunten diversos estudiosos, però ens hem de preguntar imperiosament:

¿A què es deu aquesta desmotivació general per les humanitats?

¿On hauríem de buscar la culpa si realment hi ha algun subjecte per aquesta culpa?

¿Som els professors, professores que no hem sabut motivar prou els estudiants i adreçar-los vers els continguts d’aquestes matèries? No hi ha prou mitjans?

¿Són els pares/mares que no contribueixen prou a motivar els seus fills en les qüestions de la lectura, lectura de clàssics o a valorar ben bé les humanitats?

¿És la societat en general la que no prestigia prou o com candria el valor de la cultura humanística?

¿Són els plans d’estudi que cada vegada ofereixen uns currículums escandalosament més esquifits i ridículs? ¿Està baixant estrepitosament el nivell d’exigència, esforç i sacrifici en l’estudi?

Què està fallant?

     Jo diria que els factors en general de la desmotivació dels estudiants per les humanitats ja els hem apuntat en altres apartats. En bona part això ho fa el materialisme que ens circumda i en bona part també la revolució tecnològica la qual ha fet que un institut d’educació, per més modern que sigui o pretengui ser, per més competitivitat que es proposi tenir, mai podrà competir amb els encants i els ‘encanteris’ tecnològics i de tota mena que ofereix la societat fora dels centres educatius. Com apunta Jean-Claude Michéa, al seu discurset de La escuela de la ignorància y sus condiciones modernas (2002), és impossible que l’escola, que la docència, que les estratègies pedagògiques superin els revivals de modes joves que es donen pròpiament fora dels àmbits i els recintes educatius.  

     L’escull a superar avui és certament difícil, molt difícil –diria- però a la fi no insalvable perquè tots en un moment o altre, fem l’activitat que fem necessitem de la cultura. Crec que la situació de les humanitats és redreçable. Avui, que tanmateix hom té o ha tingut la possibilitat de viatjar, val a dir que tant la cultura en major o menor grau és necessària. Si hom es fa el propòsit de viatjar per exemple a Egipte, a la Xina, a Cuba, al Perú, a qualsevol indret dels EUA, per Europa, o per on sigui, l’estímul del viatge ja té per se connotacions culturals. Les ha de tenir…  

Per tant la cultura humanística, més/ménys, ens és útil i necessària a tots.

Però podem seguir preguntant-nos:

    Els àmbits educatius i el que hi generem els docents han caducat? Estan periclitant? Jo diria que no i en aquest sentit les lleis educatives obliguen i persuadeixen a l’estudi. Ho saben les famílies i ho saben els estudiants. No hi ha dubte. Altrament molts joves saben i són conscients que si volen arribar a la universitat els queda en tot moment l’esforç dels coneixements que s’ofereixen, passen i s’han d’assolir als estudis de secundària. Per tant, l’adquisició d’un substat humanístic és necessari no només per a la vida universitària, sinó també per a la vida quotidiana i per la vida de lleure que tots –si les coses ens van bé- ens podrem permetre en  un moment o altre.

Estic –com vegeu- en la idea i per a la idea de l’utilitarisme de les humanitats. Evidentment aposto per un utilitarisme no de mínims sinó de màxims. Per què sinó fixem-nos: què hi fem en un viatge a Roma? Què hi fem passejant-nos per l’Acròpoli d’Atenes o per la cinquena avinguda de Nova York sinó és per una motivació cultural? Doncs bé el substratum humanístic a la llarga, en un tant per cent elevat de persones, és útil, esdevé útil fins i tot per aquells individus que no s’han format, ni han aconseguit acabar estudis de Secundària. No obstant això, tots plegats mares, pares, docents, centres, administració, davant de situacions de deserció com les que apuntava, hem de ser capaços de reflexionar i veure com pot ser de gran i important per a l’individu, per a l’esdudiant una bona, sòlida formació humanística. Ja ho deia la dita que “el saber no ocupa espai”, el que malauradament passa avui és que el saber està per altres coses i l’atenció s’ha desviat. Jo sóc dels qui creu que malgrat aquesta dispersió les humanitats es poden redreçar, s’han de redreçar.

     Entre tots hauríem de ser capaços de reflexionar i veure en una primera instància la importància de recuperar estudiants vers l’estudi i el coneixement de la pròpia cultura, del que és i què ha estat la pròpìa cultura catalana de tostemps. Si diem que estimem el país, si fins i tot maldem per la seva independència, per alliberar-nos de totes les formes de servilisme i de dependència, hem de saber necessàriament què han fet i que han estat els nostres predecessors i predecessores. Ser català i dir-se català/catalana vol dir també conèixer la cultura de la nostra nació i no s’hi valen excuses. Si realment una jove, un jove, volen esdevenir heralds de l’alliberament de la seva terra, de la seva nació, doncs tota acció ha de passar per conèixer el major nombre de fets i realitats culturals del seu bressol. El patriotisme ben entès comença per aquí, per conèixer i estudiar els propis clàssics. Per saber qui és qui en la cultura dels països de parla catalana. O no? Ara que podem fem-ho, esforcem-nos per saber qui som i d’on venim Els qui malauradament vam patir els últims anys de la secundària franquista sapigueu que no ens van ensenyar res, absolutament res de la cultura catalana. Fins als 16 anys ho ignoràvem quasi tot de la nostra cultura. I doncs, ara que podem, mares, pares, estudiants, directors de centres, promocionem l’estudi de la nostra cultura. Potenciem això i més. Perquè si nosaltres no sabem engrescar entre la nostra juventut estudiantil, per i a favor de la nostra cultura pròpia, qui ho farà? Cultura catalana, per anar més enllà. I tant! Per anar més enllà, per conèixer llavors les ‘cultures’ en majúscula que ens circumden i altres bressols que fóren abans que la nació catalana i que és d’on venim tots plegats o sigui la cultura i la llengua grega i llatina. Per què sinó –insisteixo- que hi fem a Roma? Què hi hem anat a fer a les illes gregues?