domingo, 14 de noviembre de 2010

NO TOT SHAKESPEARE ÉS CENT PER CENT SHAKESPEARE



       En llegir i veure les obres de William Shakespeare sempre m'he preguntat: com és que un personatge com Shakespeare el qual sabem positivament que mai va anar a Itàlia, sap tantes coses del país i sap tantes coses de la cultura clàssica i de la ciutat de Roma? Com podia saber tant i amb tants detalls de la història de Roma? Tant va aprendre a l'escola elemental i primària de Stratford? 

       Ja sabem que fer un viatge al segle XVI no era encara cosa fàcil i menys quan calia navegar pel canal de la Mànega, creuar els Alps o els Apenins i circular per la Via Emília per exemple i arribar a Verona, o a Roma . Molts aspectes de la vida, l'obra i la formació de William Shakespeare em segueixen semblant un misteri. Autors com Charles Dickens o Wirginia Woof ja van hipotitzar algunes coses al respecte de l' ampli bagatge cultural de Willy. En el fons, tot i pertànyer a la mateixa cultura, el van qüestionar amb estranyesa.

       Recentment ha aparegut un assaig d'un autor italià que posa en dubte el subtratum o bagatge cultural de l'anglès. Precisament una de les primeres qüestions que planteja és aquesta: com sabia tantes coses d'Itàlia el bard de Stratford? Si és certa la màxima que "els llibres neixen dels llibres", on és doncs la biblioteca de William Shakespeare? On va anar a parar? No tenia biblioteca, no posseïa llibres?  No ha subsistit cap llibre dels seus havers personals? Cap manuscrit? I doncs, d'on sorgeix la seva erudicció en temes de cultura clàssica, d'història de Roma i d'història d'Itàlia? Com és que sabia tant si comptat i debatut la seva família de Stratford i la gent del poble eren majoritàriament quasi analfabets? Com sabia tant de la Bíblia? Quantes llengües sabia Shakespeare? Quantes en llegia?
    
     Com és que en la seva extensa obra es perd qualsevol traça de la seva pròpia  identitat? On són els detalls personals, la seva psicologia en les obres que va escriure?  No serà que Shake-Speare és un mite tal i com ja va vaticinar la Woolf?

      Sabem que un dels personatges que va alliçonar Shakespeare va ser el gramàtic d'origen italià John Florio, però tantes coses li va ensenyar? Aquestes i altres preguntes se les formula Lamberto Tassinari en el seu apassionant llibre: Shakespeare? è il nome d'arte di John Florio?, un llibre que està clar, ha estat molt vetat a Anglaterra per alguns factòtums de les universitats perquè desfà i qüestiona moltes de les teories crítiques i canòniques sobre la genialitat i l'autenticitat de Shakespeare.

     Shakespeare al cap i a la fi va escriure, devia escriure, però no era pas un genial escriptor entregat en cos i ànima a la causa literària. Escrivia, copiava, plagiava, reescrivia, s'inspirava, i tirava de beta del primer que se li posava per davant. I plagiava d'alguns llibres que devia emprar perquè ell, més enllà de l'erudicció, la qual no li era pròpia, el que pretengué va ser viure de les rendes que li donava el teatre en el seu conjunt. I recordem-ho: no escriu per elaborar bella i genial literatura, escriu a tant la peça, perquè escriu per als empresaris del teatre i per a  la seva companyia.  Altrament la compactesa literària de la seva obra -al seu temps- l'amoinava molt poc. No es va preocupar ni de compilar la seva obra ni de fer-la imprimir. Llavors, arribats aquí cal dir que no tot Shakespeare és autèntic, ni cent per cent genuí. Segur. Posats a comparar uns autors i una època, són més autèntics literàriament parlant Cervantes i Joanot Martorell que l'home de Stratford upon Avon.


No hay comentarios:

Publicar un comentario