domingo, 14 de noviembre de 2010

NO TOT SHAKESPEARE ÉS CENT PER CENT SHAKESPEARE



       En llegir i veure les obres de William Shakespeare sempre m'he preguntat: com és que un personatge com Shakespeare el qual sabem positivament que mai va anar a Itàlia, sap tantes coses del país i sap tantes coses de la cultura clàssica i de la ciutat de Roma? Com podia saber tant i amb tants detalls de la història de Roma? Tant va aprendre a l'escola elemental i primària de Stratford? 

       Ja sabem que fer un viatge al segle XVI no era encara cosa fàcil i menys quan calia navegar pel canal de la Mànega, creuar els Alps o els Apenins i circular per la Via Emília per exemple i arribar a Verona, o a Roma . Molts aspectes de la vida, l'obra i la formació de William Shakespeare em segueixen semblant un misteri. Autors com Charles Dickens o Wirginia Woof ja van hipotitzar algunes coses al respecte de l' ampli bagatge cultural de Willy. En el fons, tot i pertànyer a la mateixa cultura, el van qüestionar amb estranyesa.

       Recentment ha aparegut un assaig d'un autor italià que posa en dubte el subtratum o bagatge cultural de l'anglès. Precisament una de les primeres qüestions que planteja és aquesta: com sabia tantes coses d'Itàlia el bard de Stratford? Si és certa la màxima que "els llibres neixen dels llibres", on és doncs la biblioteca de William Shakespeare? On va anar a parar? No tenia biblioteca, no posseïa llibres?  No ha subsistit cap llibre dels seus havers personals? Cap manuscrit? I doncs, d'on sorgeix la seva erudicció en temes de cultura clàssica, d'història de Roma i d'història d'Itàlia? Com és que sabia tant si comptat i debatut la seva família de Stratford i la gent del poble eren majoritàriament quasi analfabets? Com sabia tant de la Bíblia? Quantes llengües sabia Shakespeare? Quantes en llegia?
    
     Com és que en la seva extensa obra es perd qualsevol traça de la seva pròpia  identitat? On són els detalls personals, la seva psicologia en les obres que va escriure?  No serà que Shake-Speare és un mite tal i com ja va vaticinar la Woolf?

      Sabem que un dels personatges que va alliçonar Shakespeare va ser el gramàtic d'origen italià John Florio, però tantes coses li va ensenyar? Aquestes i altres preguntes se les formula Lamberto Tassinari en el seu apassionant llibre: Shakespeare? è il nome d'arte di John Florio?, un llibre que està clar, ha estat molt vetat a Anglaterra per alguns factòtums de les universitats perquè desfà i qüestiona moltes de les teories crítiques i canòniques sobre la genialitat i l'autenticitat de Shakespeare.

     Shakespeare al cap i a la fi va escriure, devia escriure, però no era pas un genial escriptor entregat en cos i ànima a la causa literària. Escrivia, copiava, plagiava, reescrivia, s'inspirava, i tirava de beta del primer que se li posava per davant. I plagiava d'alguns llibres que devia emprar perquè ell, més enllà de l'erudicció, la qual no li era pròpia, el que pretengué va ser viure de les rendes que li donava el teatre en el seu conjunt. I recordem-ho: no escriu per elaborar bella i genial literatura, escriu a tant la peça, perquè escriu per als empresaris del teatre i per a  la seva companyia.  Altrament la compactesa literària de la seva obra -al seu temps- l'amoinava molt poc. No es va preocupar ni de compilar la seva obra ni de fer-la imprimir. Llavors, arribats aquí cal dir que no tot Shakespeare és autèntic, ni cent per cent genuí. Segur. Posats a comparar uns autors i una època, són més autèntics literàriament parlant Cervantes i Joanot Martorell que l'home de Stratford upon Avon.


sábado, 13 de noviembre de 2010

CLAUDIO MONTEVERDI



    Venècia. La temperatura del dia a la ciutat de Marco Polo aquell matí de febrer era excel·lent. Vigíles del memorable carnestollendas que vam veure. La plaça un èxtasi encomanadís perquè oh meravella! no hi havia hagut ni boira ni humitats de cap mena aquella nit. Els transeünts, instal·lats en les seves taules rodones, gaudien dels seus cafès a l'escalforeta del sollell benigne a l'àgora pública més fascinant d'Europa. Les cambreres i els cambrers anaven i tornaven delerosos bo i servint unes tassetes de cafès ristrettos i capuccinos. Vaig poder entrar a la catedral de Sant Marc aquell migdia de febrer assolellat, una jornada certament excepcional. En entrar per una de les portes laterals més properes al palau del duxs, una penetrant, agradable i càlida olor d'incens contrastà amb el lleuger airet que arribava enllà del llevant de la llacuna. Els daurats bizantins de la basílica accentuaven una lluminositat difusa, emboirada, abarrocada però fascinant, la qual em transportà irremissiblement al principi del segle XVII.

    En contemplar les fastuoses i belles decoracions de les capelles i de la nau, de veure la posició dels dos vells orgues, em vaig recordar immediatament que el doctíssim compositor Claudio Monteverdi a primers de 1600 hi havia exercit el càrrec de mestre de capella. Immediatament vaig pensar en els sublims acords d'arpa i guitarrone, en les chaconnes, en els baixos continus a l'orgue que poblen sovint l'excepcional orquestració per a les corals de Mestre Monteverdi. El propi Monteverdi esdevingué organista de la basílica en la qual hi romangué uns trenta anys. Al temps del mestre cremonès la capella catedralícia de Sant Marc era formada per una trentena de cantaires i d'uns sis instrumentistes amb dos orgues. Em van venir a la memòria les suaus i bellíssimes notes dels madrigals del mestre dels Gonzaga de Màntua.

   Avui podem rememorar els diversos llibres de madrigals en diverses edicions. Voldria destacar, però, les fabuloses interpetacions del Grup Cantus Cölln dirigits per Konrad Junghänel, sobretot en la Selva morale e spirituale. Sublim el Dixit Dominus i el Confitebor tibi domine. Quina meravella de món... Venècia...mestre Monteverdi: "Adoramus te, glorificamus te".  Memorables són també les versions monteverdianes del mestre català Jordi Savall. Inoblidable la seva versió operística de l'Orfeo al Gran Teatre del Liceu. El cor de les nimfes és per a mi un dels exemples més plàstics, més estètics del què és la bellesa en aquest món: "Lasciate i monti, lasciate i fonti, ninfe vezzose e liete. E in questi prati ai balli usati vago il bel piè rendete." Quanta, quanta, bellesa mestre Claudi. El mestre de capella de San Marc de Venècia va haver de moure's en els cànons del darrer renaixement i el primer barroc pero sabé mantenir-se en una gran tessitura arquetípicament renaixentista. Llavors vingueren els seus deixebles que van mantenir magistralment el temperament renaixentista. Salve! doncs, Giovanni Rovetta, el teu nom el mantindrem per sempre més vinculat a l'egrègia ciutat i als ensenyaments de mestre Claudi, "Beatus vir, beatus vir qui timet Dominum, in mandatis eius volet nimis."  

martes, 9 de noviembre de 2010

EL SEGUIMENT DE TV2 DE LA VISITA PAPAL




      Vull deixar ben clar a tothom, "Ara oiats tothom" que es diria en català del segle XV,
que tement-me una nova burda manipulació, el diumenge dia 7 de novembre vaig seguir durant força estona la intervenció de Benet XVI a la Sagrada Família per TV2 i no per TV3 com hauria estat lògic en tot català interessat. Doncs, bé vaig seguir-ho majoritàriament a TV2 perquè m'ensumava que no em tractarien gairebé la meva llengua. Volia constatar-ho. He de remarcar que quan el Santpare intervenia en llengua catalana, el periodista-traductor-tradittore, enraonava en castellà a fi i efecte que els qui seguien aquell canal no tinguessin la percepció que el pontífex llegia el seu discurs en llengua catalana, en la llengua universal de Ramon Llull, de Pompeu Fabra o de Josep Carner. 

    Cada vegada que Benet XVI parlava en català, els d'aquella tele s'esforçaven en traduir perquè no es notés ni cap espanyol pogués apreciar bé com el Papa s'expressava en català. En cap moment van dir que el Papa deixava de llegir en castellà per dir que reemprenia el seu discurs en català. En cap moment van al·ludir a cap comentari del geni "català" i "barceloní" Antoni Gaudí, ni se'ls va acudir de glossar quelcom de l'arquitectura "modernista catalana". Els periodistes que van fer el seguiment de l'esdeveniment van tornar a trepitajar la veu en català del Papa i del monarca; només faltaria que algú a Espanya pogués escandalitzar-se sentint uns personatges universals parlant en llengua altra que el castellà.

    Ens han trepitjat una altra vegada. Vaig ben constatar-ho. Tampoc van deixar sentir la llengua catalana quan el papa va adreçar-se a fora en català als joves amb l'oració de l'Àngelus. També van traduir-lo per tal que cap persona de dintre o de fora dels països catalans sentís la llengua catalana en boca del Papa Benet XVI. 

    La cobertura de la Televisió Espanyola, va ser una nova burda manipulació contra la llengua catalana i al fet i la realitat catalanes. Ho van fer molt subtilment, repeteixo. Cada vegada que el pontífex parlava en català o en llatí traduïen. ¿No podien utilitzar subtítols? Que consti que a mi quan hom parla en anglès, no m'agrada que me'l tradueixin a sobre i que no em deixin sentir la seva veu i la seva fonètica. Em va passar l'altre dia amb l'entrevista que van fer al Kett Follet el qual parlava amb un anglès meravellós. En tot cas m'agrada que la Televisió utilitzi els subtítols i ja m'encarregaré jo mateix de saber si el traductor tradueix bé o ens traeix. Molt sovint aquests traductors traeixen. Els de diumenge a més de trair-me, de trair-nos, manipulaven, com sempre fan molts espanyols i espanyolistes repel·lents. La transmissió quant a imatges va estar prou bé, però la textualitat, una autèntica trepitjada a la llengua catalana.  

     Que quedi ben clar per a qui aquestes paraules llegeixi, la transmissió de l'esdeveniment de la vinguda de Benet XVI va ser manipulada per la TELEVISIÓN ESPAÑOLA-2.