DE CONSELLERS DE CULTURA CATALANS

    

 

      Llegeixo en un diari que el recent escollit President de la Generalitat, Molt Honorable Sr. Artur Mas, ha entrat en converses amb el Sr. Ferran Mascarell per proposar-lo en el seu govern com a conseller de cultura de la nostra institució. Em sembla una bona proposta sobretot atenent que Ferran Mascarell gaudeix d'una llarga i plausible trajectòria com a gestor cultural a l'Ajuntament de Barcelona i al govern de Pasqual Maragall. He llegit en un diari que la proposta del Sr. Mas respon a una estratègia deliberadament política. Proposant Ferran Mascarell com a conseller de cultura en un govern de Convergència i Unió, es desbrossa més el camí per a l'alcaldia de Barcelona atès que al senyor Xavier Trias, etern candidat a la mangala barcelonina, se l'alliberaria d'un molt bon candidat també per a l'alcaldia de Barcelona. Estratègia política doncs. Ja veurem què acaba dient de la proposició Ferran Mascarell.

    Mascarell és un magnífic intel·lectual d'àmplies mires, una persona a la qual respecto molt sobretot pel seu bagatge, per les seves al·locucions a la ràdio pels seus llibres i pels seus articles al diari Avui. Sempre m’ha agradat el seu clar, nítid i diàfan catalanisme. Qualitats personals evidentment, però Ferran Mascarell, és dels meus, de la meva corda. És -deixeu-m’ho dir- de les línies d'aquell PSC que durant molts anys pretenia també l'amic Raimon Obiols, un PSC intel·lectualment més impecable, més elegant i pregonament arrelat al país. Mascarell és un home elegant en totes les seves formes. No tinc cap dubte que Ferran Mascarell pot esdevenir un magnífic conseller de cultura. Encara que la proposta li vingui de la mà d'Artur Mas, jo crec que Mascarell pot fer un bon paper en el govern català. Ja us dic, no sé si l'oferta de Mas respon clarament a l'estratègia política que apuntava en començar o no, però la cosa certa és que s'aprecia el gest del President de la Generalitat envers un membre destacat i destacable del PSC.

     El President de la República Francesa Nicolàs Sarkozy ja va extendre també la mà a gent de vàlua del Partit Socialista Francès en configurar el seu govern. Jo crec que aquests gestos estan bé. Sens dubte, ara més que mai aposto pel govern dels millors, el país ho necessita imperiosament. Ferran Mascarell és un home de vàlua. (Ara jo em dic per a mi mateix i en veu baixeta, es sentiria còmode Mascarell al mig de personatges de carisma més trabucaire i sovint barroerament antisocialistes com el Sr. Felip Puig? Troben que és elegant l’ultrancer independentista Felip Puig?).

     Res està escrit i tot està per veure. El recent Molt Honorable Sr. Artur Mas, em sembla capacitat i té una imatge de persona elegant i fa bé per apostar per l'obiolista Ferran Mascarell. Tanmateix però l'ex-conseller Joan-Manel Tresserras ha estat també una persona de gran vàlua al davant de la conselleria de cultura. Tal vegada jo també el tornaria a proposar com a conseller de cultura, si més no -entre altres coses- el proppassat dia 12 de desembre durant la inauguració de la nova Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter que van projectar els amics socialistes de Sarrià, Joan-Manel Tresserras va fer una abrandada defensa de l'accés a la cultura de les classes populars. Tresserras amb un discurse senzill, gens retòric, entenedor, va parlar molt espontàniament i sincera del determinisme que plana en els destins de les persones. Va dir que els qui neixen en un lloc pobre i són de condició humil, senzills treballadors, ho tenen més difícil de poder ser i poder desenvolupar-se socialment i assolir uns determinats nivells de cultura. Va parlar de pobres i de rics, de com els qui han nascut en un medi burgès tenen i han tingut més possibilitats d’accés a la cultura. Tresserras va parlar del determinisme que plana sovint en les persones i en els pobles. Jo que he conegut alguns fills de casa bona de Barcelona, fills de la burgesia del país i he estat a les seves cases i he vist les seves biblioteques, sé com és important que el país des de tots els punts cardinals s’equilibri també des del punt de vista cultural.

    Sarrià de Ter que ha estat en la seva tradició urbana essencialment un poble humil de gent treballadora, de gent honesta, a vegades amb poques possibilitats i pocs recursos, no és un poble de famílies burgeses, per tant, clarament, l’acció dels governs progressistes ha fet que avui el poble s’hagi dotat d’una magnífica, àmplia i diàfana biblioteca pública. Val a dir que les sarrianenques i sarrianencs no han de parar perquè els petits nuclis allunyats de la gran Barcelona també necessiten de bons equipaments culturals. Ara mateix si jo fos conseller de cultura maldaria perquè Sarrià de Ter posés en marxa el projecte d’un nou teatre, una nova sala la qual permetés que en un futur no massa llunyà Sarrià de Ter pogués gaudir també d’un esplèndit teatre i es pogués incorporar a la programació de la xarxa de teatres de l’Àrea Urbana de Girona. Tenint el de Bescanó, Salt i Fornells, en falta el de Sarrià. Per això és important que en un bon govern hi hagi persones de gran sensibilitat extrabarcelonina, personatges com Joan-Manuel Tresseres o Ferran Mascarell.

           Molt Honorable President, en prengui bona nota!    

EL MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT DANIEL, JA TÉ LLIBRE

EL MONESTIR BENEDICTÍ DE SANT DANIEL, DOCUMENTAT EN LLIBRE

      Agradable sorpresa per aquest Nadal 2010. L’alcaldessa de Girona em fa arribar un llibre preciós sobre el Monestir de Sant Daniel. Sempre he dit que convindria molt documentar i redactar la història dels antics convents i monestirs que hi havia hagut a la ciutat de Girona abans dels lamentables processos de desamortització que sentenciaren a mort i a la degradació més absoluta, les florides cases de religió de la ciutat a partir de 1835.

     Però avui tenim un llibre esplèndit que ens documenta la fundació, els orígens de la vida d’un monestir benedictí de Girona el qual en els seus més de mil anys d’història s’ha mantingut en el mateix indret i ha estat majoritàriament habitat i custodiat tostemps per les monges benetes. El monestir de Sant Daniel es manté avui encara en un paratge meravellós de la ciutat de Girona, la Vall de Sant Daniel.

     Al segle IX l’indret era conegut per Vall Tenebrosa i al segle X els documents fan referència a la Vall Bascona. Sembla ser que quan van arribar les despulles de Sant Daniel pels vols de l’any 888 i es fundà el monestir, hom va voler canviar les connotacions del nom de la Vall i passà a anomenar-se Vall de Sant Daniel, nom el qual es manté avui entre els gironins. No obstant això, la vall a l’hivern és freda, boirosa i certament ombrívola. Però és el cicle vital de la nostra vida; després d’un hivern ve la primavera i així successivament. A la primavera és un goig anar a passejar pels boscos i rodals del monestir. Quants poetes i poetesses no han lloat els seus goigs!

    Pel que es desprèn de la documentació del llibre que acaba d’editar l’Ajuntament de Girona juntament amb el patrocini d’Abertis, va ser el renombrat bisbe de Girona Pere Roger el 18 de juny de 1015 qui va vendre als comtes de Barcelona, Ramon Borrell i a la reina Ermessenda l’església i l’alou de Sant Daniel. Així, doncs, sabem que la primitiva església de Sant Daniel havia estat propietat de la catedral de Girona que aleshores es trobava en fase lenta de construcció. L’església de Sant Daniel va ser venuda per cent unces d’or. Aquestes rendes que va rebre el bisbe Pere Roger –que devien ser un bon capital per l’època- van ser incorporades al pressupost de la fàbrica romànica de la nostrada i aimada catedral. L’altar de la nova catedral romànica va ser consagrada el 21 de setembre de 1038 i a l’acte de consagració hi van assistir un bon nombre de bisbes i abats, la benefactora reina Ermessenda de Carcassona, la seva jove Guisla de Lluçà i el seu nét Ramon Berenguer I i altres personatges. Cal dir que entre prínceps tot quedava a casa puix que la reina Ermessenda era germana del bisbe Pere Roger. Sigui com sigui, el bisbe ven una propietat a una parenta pròxima, i aquesta esdevé protectora del monestir, el protegeix i el fa desenvolupar. Llavors el monestir va ser dotat de propietats, de terres i de masos els quals esdevindrien dependents i amb el temps, per la protecció santa que oferia el  monestir,   per  les  indulgències  divines, redimiren in secula seculorum els seus pagaments, els seus delmes i les seves primícies al monestir. La dotació del monestir de Sant Daniel de Girona –pel que es desprèn del llibre- esdevé també un clar exemple del que ha estat en el nostre país el feudalisme monàstic. Ço és si hom volia protecció divina, doncs a pagar i a redimir a l’Església. I així ha estat durant segles, l’Església ha estat un gran poder econòmic també. Això és com avui les companyies d’aigua i de llum, ens vénen, ens apreten, ens fan pagar per un element que existeix a la natura que és de tothom i no és de ningú, però està clar qui vol consumir aigua o llum ha de pagar. El mateix s’esdevenia a l’edat mitjana, si volies protecció divina, doncs, havies de satisfer i redimir (o sia pagar) la teva hipoteca celestial, in secula seculorum.

    El llibre, doncs, esdevé un magnífic document gràfic i escrit sobre aquest cenobi religiós extramurs de la ciutat de Girona.

          GIORDANO BRUNO I EL CONCEPTE D'INFINIT

   

      Sempre he sentit una curiositat i un interès especial pel coneixement dels intel·lectuals i les intel·lectuals heterodoxos. El filòsof italià Giordano Bruno és un d'ells. Amb la influència de les lectures en llatí de Lucreci, Giordano Bruno com a home del Renaixement sentí una veritable fascinació per l'estudi de l'univers. És lògic que la contemplació de la volta celeste hagi meravellat els pensadors i els científics des de la mateixa edat mitjana. Quan llegim determinades pàgines del Libre de Meravelles del mallorquí Ramon Llull tenim la impressió que els seus escrits -en un moment determinat- decanten més cap al Renaixement que pròpiament a l'edat mitjana.


    El frare dominic Giordano Bruno va néixer al Regne de Nàpols al 1548, professà en el convent de predicadors de la ciutat. De ben jove va desmostrar la seva fascinació per saber què hi podia haver més enllà de la volta celeste i enllà de l'univers. Ho escriví en el seu poema llatí intitulat Sobre l'infinit univers i els móns. L'observació i l'anàlisi de l'univers venia de lluny. El cardenal alemany Nicolau de Cusa ja va proposar també la idea que l'univers podria ser infinit. També Galileo Galilei, contemporani de Bruno amb el perfeccionament del telescopi entre 1609 i 1610 esdevé un teòric i un observador dels misteris de la volta celeste. Tant Bruno com Galileo Galilei esdevenen filòsofs-científics que procuren una interpretació de les coses del món i de l'univers. Malgrat que Giordano Bruno tenia un tarannà ben apassionat, va ser un home que va tenir moltes dificultats per ser comprès, tant dintre la cúria eclesiàstica com en la societat italiana que li va tocar de viure. Tampoc les universitats que freqüentà acolliren bé ni la seva personalitat ni les seves teories. Va tenir moltes dificultats, tantes que a la fi va provar fortuna fins i tot en països protestants. Bruno se'n va a Anglaterra. Curiosament entorn de 1583 en la seva travessia cap a Anglaterra, en el pas de Calais cap a Dover, mentre navegava Bruno va poder apreciar ben bé en què consistia la curvatura de la terra.

    Un dels companys de Bruno a Anglaterra és el fill d'un exiliat jueu d'origen italià: John Florio. Florio tindrà també un gran protagonisme com a home del Renaixement i una influència més que destacable en la producció teatral de Willliam Shakespeare.

     A Anglaterra Bruno malgrat tot utilitza diagrames geomètrics i termes filosòfics per convèncer i persuadir de la seva concepció de l'univers infinit. Sembla ser que la gran obsessió de Giordano Bruno era la d'estudiar quins eren realment els límits de l'univers en el ben entès que l'univers en tingués de límits. Ell va asseverar que l'univers efectivament no tenia límits i tendia a l'infinit. Aleshores la seva tesi va topar amb les teories oficials de l'Església perquè per l'alta institució, als límits de l'univers, no hi podia haver res més ni ningú més que Déu el qual era el creador del cosmos.

   Giordano Bruno per defensar el concepte científic d'infinit va ser perseguit per l'Església i el cardenal Roberto Belarmino que també mostrà la seva fascinació per les estrelles, va salvar Galileo Galilei però no Bruno. El dominic va ser entregat a mercè dels inquisidors i cremat en pira pública al Campo dei Fiori a Roma.

     Giordano Bruno, magnífic pensador i filòsof als anys vuitanta del segle XX, encara no havia estat restituït i el seus coneixements científics no eren acceptats. No va ser fins l'any 1983 que el Papa Pau II el va perdonar oficialment. 

HUMANITATS, ESPÈCIE EN EXTINCIÓ

                                   

        “La marginalización de los clásicos en la educación explica la reducción de las capacidades de memòria y atención, pero, es sobretodo, la consecuencia del triunfo de una anti-educación muy precoz y general: la impregnación, desde la más tierna infancia, de las imágenes pobres y ruidosas del zapping televisivo.”

MARC FUMAROLI  La educación de la libertad

    Quan els zoòlegs, els botànics o tanmateix els àntropòlegs parlen que una espècie es troba en perill d’extinció, volen dir-nos amb un crit d’alarma que l’espècie en qüestió està amenaçada de mort o que pot desaparèixer en un termini curt de temps del seu hàbitat natural. Això mateix és el que està passant a dia d’avui en el nostre àmbit territorial més immediat amb les matèries d’humanitats.

    

     D’alguns instituts on s’ensenya Batxillerat ja ha desaparegut la docència de la llengua llatina, la llengua grega, la literatura universal o la literatura catalana. Concretament en el nostre IES Castell d’Estela, centre d’una ja llarga i importantíssima docència dels Batxillerats, antics i modern, amb la seva ‘excel·lència’ tant de ciències com de lletres, el present curs 2010/2011 ja no s’imparteix llengua grega, ni tampoc literatura catalana com a matèries de modalitat o per dir-ho en planer, matèries optatives.

     Davant d’aquesta perspectiva  -com diria el poeta- “jo vull fer un prec als celestes! “

    Que en un Institut que tradicionalment havia estat de batxillerat en les seves respectives branques científica i de lletres, en el qual generacions i generacions d’alumnes s’hi han format, i ens consta que tenim un bon expedient d’exalumnes que han fet nombroses carreres universitàries vinculades a la branca d’humanitats, els quals han esdevingut també professors universitaris i il·lustres doctorats, davant d’aquest llustrós llegat d’exalumnes, davant d’aquesta noble tradició que honora i dignifica el nostre centre, que en moltes ocasions doncs l’ha fet ‘excel·lir’ –paraula molt apreciada avui- us escric ben alarmat.

    ¿Com pot ser que en un Institut en el qual la immensa majoria d’alumnes són catalanoparlants, de famílies també catalanoparlants, moltes vegades imbuïdes de ‘nacionalisme’ i d’altres molt respectables matisos catalans i catalanistes i en definitiva coneixedors, usuaris i aimants de la nostra llengua i cultura; ¿Com és que aquest curs no hi ha ni un sol alumne que hagi decidit estudiar la literatura del seu país?

     No pot ser que els nostres estudiants no s’interessin per la nostra cultura nacional, per la literatura catalana. Si en el nostre àmbit territorial cada curs que passa estem perdent adeptes per aprendre, interessar-se i conèixer la cultura del país, alguna cosa de molt greu ens passa a tots plegats.  

   És cert que hi ha una minva o una desmotivació general per les humanitats, ho apunten diversos estudiosos, però ens hem de preguntar imperiosament:

¿A què es deu aquesta desmotivació general per les humanitats?

¿On hauríem de buscar la culpa si realment hi ha algun subjecte per aquesta culpa?

¿Som els professors, professores que no hem sabut motivar prou els estudiants i adreçar-los vers els continguts d’aquestes matèries? No hi ha prou mitjans?

¿Són els pares/mares que no contribueixen prou a motivar els seus fills en les qüestions de la lectura, lectura de clàssics o a valorar ben bé les humanitats?

¿És la societat en general la que no prestigia prou o com candria el valor de la cultura humanística?

¿Són els plans d’estudi que cada vegada ofereixen uns currículums escandalosament més esquifits i ridículs? ¿Està baixant estrepitosament el nivell d’exigència, esforç i sacrifici en l’estudi?

Què està fallant?

     Jo diria que els factors en general de la desmotivació dels estudiants per les humanitats ja els hem apuntat en altres apartats. En bona part això ho fa el materialisme que ens circumda i en bona part també la revolució tecnològica la qual ha fet que un institut d’educació, per més modern que sigui o pretengui ser, per més competitivitat que es proposi tenir, mai podrà competir amb els encants i els ‘encanteris’ tecnològics i de tota mena que ofereix la societat fora dels centres educatius. Com apunta Jean-Claude Michéa, al seu discurset de La escuela de la ignorància y sus condiciones modernas (2002), és impossible que l’escola, que la docència, que les estratègies pedagògiques superin els revivals de modes joves que es donen pròpiament fora dels àmbits i els recintes educatius.  

     L’escull a superar avui és certament difícil, molt difícil –diria- però a la fi no insalvable perquè tots en un moment o altre, fem l’activitat que fem necessitem de la cultura. Crec que la situació de les humanitats és redreçable. Avui, que tanmateix hom té o ha tingut la possibilitat de viatjar, val a dir que tant la cultura en major o menor grau és necessària. Si hom es fa el propòsit de viatjar per exemple a Egipte, a la Xina, a Cuba, al Perú, a qualsevol indret dels EUA, per Europa, o per on sigui, l’estímul del viatge ja té per se connotacions culturals. Les ha de tenir…  

Per tant la cultura humanística, més/ménys, ens és útil i necessària a tots.

Però podem seguir preguntant-nos:

    Els àmbits educatius i el que hi generem els docents han caducat? Estan periclitant? Jo diria que no i en aquest sentit les lleis educatives obliguen i persuadeixen a l’estudi. Ho saben les famílies i ho saben els estudiants. No hi ha dubte. Altrament molts joves saben i són conscients que si volen arribar a la universitat els queda en tot moment l’esforç dels coneixements que s’ofereixen, passen i s’han d’assolir als estudis de secundària. Per tant, l’adquisició d’un substat humanístic és necessari no només per a la vida universitària, sinó també per a la vida quotidiana i per la vida de lleure que tots –si les coses ens van bé- ens podrem permetre en  un moment o altre.

Estic –com vegeu- en la idea i per a la idea de l’utilitarisme de les humanitats. Evidentment aposto per un utilitarisme no de mínims sinó de màxims. Per què sinó fixem-nos: què hi fem en un viatge a Roma? Què hi fem passejant-nos per l’Acròpoli d’Atenes o per la cinquena avinguda de Nova York sinó és per una motivació cultural? Doncs bé el substratum humanístic a la llarga, en un tant per cent elevat de persones, és útil, esdevé útil fins i tot per aquells individus que no s’han format, ni han aconseguit acabar estudis de Secundària. No obstant això, tots plegats mares, pares, docents, centres, administració, davant de situacions de deserció com les que apuntava, hem de ser capaços de reflexionar i veure com pot ser de gran i important per a l’individu, per a l’esdudiant una bona, sòlida formació humanística. Ja ho deia la dita que “el saber no ocupa espai”, el que malauradament passa avui és que el saber està per altres coses i l’atenció s’ha desviat. Jo sóc dels qui creu que malgrat aquesta dispersió les humanitats es poden redreçar, s’han de redreçar.

     Entre tots hauríem de ser capaços de reflexionar i veure en una primera instància la importància de recuperar estudiants vers l’estudi i el coneixement de la pròpia cultura, del que és i què ha estat la pròpìa cultura catalana de tostemps. Si diem que estimem el país, si fins i tot maldem per la seva independència, per alliberar-nos de totes les formes de servilisme i de dependència, hem de saber necessàriament què han fet i que han estat els nostres predecessors i predecessores. Ser català i dir-se català/catalana vol dir també conèixer la cultura de la nostra nació i no s’hi valen excuses. Si realment una jove, un jove, volen esdevenir heralds de l’alliberament de la seva terra, de la seva nació, doncs tota acció ha de passar per conèixer el major nombre de fets i realitats culturals del seu bressol. El patriotisme ben entès comença per aquí, per conèixer i estudiar els propis clàssics. Per saber qui és qui en la cultura dels països de parla catalana. O no? Ara que podem fem-ho, esforcem-nos per saber qui som i d’on venim Els qui malauradament vam patir els últims anys de la secundària franquista sapigueu que no ens van ensenyar res, absolutament res de la cultura catalana. Fins als 16 anys ho ignoràvem quasi tot de la nostra cultura. I doncs, ara que podem, mares, pares, estudiants, directors de centres, promocionem l’estudi de la nostra cultura. Potenciem això i més. Perquè si nosaltres no sabem engrescar entre la nostra juventut estudiantil, per i a favor de la nostra cultura pròpia, qui ho farà? Cultura catalana, per anar més enllà. I tant! Per anar més enllà, per conèixer llavors les ‘cultures’ en majúscula que ens circumden i altres bressols que fóren abans que la nació catalana i que és d’on venim tots plegats o sigui la cultura i la llengua grega i llatina. Per què sinó –insisteixo- que hi fem a Roma? Què hi hem anat a fer a les illes gregues?

                                                      

SANT JERONI DE COTALBA

    Hem anat finalment a Gandia a descobrir alguns dels misteris que entranya la vida exagerada de mossèn Ausiàs March nascut justament el mes d'agost de l'any 1400. Vam viatjar a Gandia i per la comarca de la Safor aquest dies temperats de desembre. El viatge enmig d'esplèndits i acolorits tarongers i mandariners s’ha desenvolupat placèvolament amb suavitat i tranquil·litat. Hem vist la ciutat de València i la seva part antiga. Les torres de Quart i de Serrà, el Miquelet i la catedral. València, sempre amb el pensament del ben enamorat Ausiàs March. Hem fet cap a la ciutat de Gandia i vam visitar el palau ducal, pel nostre gust massa auster, negre de taüt i de gust resclosit i amb humitat de jesuïtes. Massa tocat de la tenebra jesuítica. Al matí del dia abans de la Immaculada vam anar a Sant Jeroni de Cotalba vers la vila de Martxuquera a la zona muntanyenca Gandia. A l'època medieval, concretament a finals del segle XIV, sembla que vers la data de 1388 el Duc de Gandia el va fer erigir el monestir i Pere March, pare de l'il·lustre poeta de Gandia Ausiàs March va ser l’encarregat de seguir les obres del monestir.  Teníem curiositat de visitar aquest monestir de frares Jeronis el qual anà a mal borràs pels efectes de la desamortització de 1835. Però tant se val, com que la construcció pertangué de molt a prop a la família March teníem molt interès per veure’n les dependències. Sabíem d’antuvi que el propi Pere March està sepultat al monestir juntament amb les mullers del seu fill Ausiàs, ens referim a la primera dona d’Ausiàs March, Isabel Martorell i Joana Escorna i volíem apreciar de ben a prop els ressons de la família en els murs del cenobi.  El campanar de Sant Jeroni de Cotalba és construït amb una pedra blanquinosa que dóna una aparença com encalcinada de la torre, però no el campanar va ser construït amb pedra blanca del territori, d'aquí el nom de Cota alba, muntanya blanca. 

   Sant Jeroni de Cotalba, malgrat les vicissituds del seu abandonament, els expolis, les guerres i altres desastres es presenta avui com una baluerna que impressiona. S’accedeix al monestir per un camí dit reial, puix el cenobi esdevingué reial perquè hi va sojornar el rei Felip II i concedí als frares el títol. El camí es flanquejat per uns plàtans alts que a l'estiu deuen fer una ombra agraïda. Al bell mig del camí que duu al reial monestir hi ha una creu gòtica que anuncia al visitant que està a punt d’entrar en antics dominis feudals monàstics. S’entra al pati d’armes de Sant Jeroni per un portal que semblaria el d’un cementiri perquè està tot repintat de calç. Pujant a mà dreta queden encara vestigis de les antigues dependències medievals que van ser ocupades darrerament pels moriscos. Al centre del pati hi ha una bella font de factura gòtica. El campanar de pedra blanca amb merlets fa molt de respecte i dóna a l’indret un aire certament de fortalesa medieval i des d'allà dalt es domina la vall que mena a Olleria, i cap a Xàtiva. S’entra a Sant Jeroni per una porta gran flanquejada per una façana en la qual hi ha unes cadenes que pengen a tot vol de la porta. La cadena és símbol de reialesa diuen. Un cop a dins hom pot visitar l’àmplia cuina. Llavors hom pot endinsar-se al claustre i a les dependències que han estat transformades pel mal gust neogòtic del segle dinou. Tot és pintat. El claustre és tot revestit de calç pintada. No és un claustre purament de pedra. De pedra hom veu només els basaments de les arcades que certament són de factura gòtica i les claus de volta. La resta pintat de calç. La volta de les sitges d'oli és bastant autèntica, com el mostrari d'estris agrícoles que hom ha conservat. Al fons del claustre una escala amb barana decorada fa pensar en una escala decorada a l’estil gòtic flamíger francès, però no, és posterior del XVI sembla. Des d’un replà d’aquesta mateixa escala diuen que hi va predicar Sant Vicent Ferrer. Sigui com sigui pel fet que l’encarregat de l’obra primigènia de Sant Jeroni de Cotalba fos el cavaller de Gandia Pere March, hom imagina el petit Ausiàs March acompanyant en un moment o altre al seu pare pels indrets del cenobi. Posteriorment el monestir guardaria una relació afectiva del poeta. Els seus familiars més propers són enterrats en algun indret de l’església. És una llàstima que no s’hagi excavat en profunditat el sòl de l’església perquè potser apareixeria algun vestigi de les tombes dels March. Pel que fa als papers, documents i llibres que posseïa el monestir estan guardats als Arxius reials de València. La història del monestir està poc estudiada segons ens assegurà el guia.

   

      Després de la visita dels indrets cenobítics, vam endinsar-nos a l’església. Tot ha estat transformat de mala manera en una estètica divuitesca de calç i guix que espanta l’ànima. Tot està per restaurar i potser sota la calç abarrocada i ventruda, podria aparèixer algun vestigi dels darrers temps medievals, de l’època en la que el poeta Ausiàs March senyorejava Beniarjó i Gandia. segur que apareixerien pedres esculpides de la calç de les parets i uns centímetres per sota del trespol de l'església. 

     Sigui com sigui a Sant Jeroni hom hi sent d’alguna manera el palpitar d’algun dels períodes de la vida del gran poeta valencià Ausias March. La vista des de Sant Jeroni és relaxant, enllà la població de Martxuquera, Ròtova i Palma la Reial de Gandia. Tot envoltat de mandariners i tarongers. Magnífic en una pau també inalterable. L'ndret mereix la visita als encontorns de Gandia per fer-se la idea del paisatge que veié 'naixer' Mossèn Ausiàs March. Si pensem que Ausiàs March és el Shakespeare de la llengua catalana/valenciana, a Gandia hi hauria d'haver-hi una marxanderia relacionada amb el poeta que hauria de fer peregrinar gent de tot el món.

NO TOT SHAKESPEARE ÉS CENT PER CENT SHAKESPEARE

       En llegir i veure les obres de William Shakespeare sempre m'he preguntat: com és que un personatge com Shakespeare el qual sabem positivament que mai va anar a Itàlia, sap tantes coses del país i sap tantes coses de la cultura clàssica i de la ciutat de Roma? Com podia saber tant i amb tants detalls de la història de Roma? Tant va aprendre a l'escola elemental i primària de Stratford? 

       Ja sabem que fer un viatge al segle XVI no era encara cosa fàcil i menys quan calia navegar pel canal de la Mànega, creuar els Alps o els Apenins i circular per la Via Emília per exemple i arribar a Verona, o a Roma . Molts aspectes de la vida, l'obra i la formació de William Shakespeare em segueixen semblant un misteri. Autors com Charles Dickens o Wirginia Woof ja van hipotitzar algunes coses al respecte de l' ampli bagatge cultural de Willy. En el fons, tot i pertànyer a la mateixa cultura, el van qüestionar amb estranyesa.

       Recentment ha aparegut un assaig d'un autor italià que posa en dubte el subtratum o bagatge cultural de l'anglès. Precisament una de les primeres qüestions que planteja és aquesta: com sabia tantes coses d'Itàlia el bard de Stratford? Si és certa la màxima que "els llibres neixen dels llibres", on és doncs la biblioteca de William Shakespeare? On va anar a parar? No tenia biblioteca, no posseïa llibres?  No ha subsistit cap llibre dels seus havers personals? Cap manuscrit? I doncs, d'on sorgeix la seva erudicció en temes de cultura clàssica, d'història de Roma i d'història d'Itàlia? Com és que sabia tant si comptat i debatut la seva família de Stratford i la gent del poble eren majoritàriament quasi analfabets? Com sabia tant de la Bíblia? Quantes llengües sabia Shakespeare? Quantes en llegia?

    

     Com és que en la seva extensa obra es perd qualsevol traça de la seva pròpia  identitat? On són els detalls personals, la seva psicologia en les obres que va escriure?  No serà que Shake-Speare és un mite tal i com ja va vaticinar la Woolf?

      Sabem que un dels personatges que va alliçonar Shakespeare va ser el gramàtic d'origen italià John Florio, però tantes coses li va ensenyar? Aquestes i altres preguntes se les formula Lamberto Tassinari en el seu apassionant llibre: Shakespeare? è il nome d'arte di John Florio?, un llibre que està clar, ha estat molt vetat a Anglaterra per alguns factòtums de les universitats perquè desfà i qüestiona moltes de les teories crítiques i canòniques sobre la genialitat i l'autenticitat de Shakespeare.

     Shakespeare al cap i a la fi va escriure, devia escriure, però no era pas un genial escriptor entregat en cos i ànima a la causa literària. Escrivia, copiava, plagiava, reescrivia, s'inspirava, i tirava de beta del primer que se li posava per davant. I plagiava d'alguns llibres que devia emprar perquè ell, més enllà de l'erudicció, la qual no li era pròpia, el que pretengué va ser viure de les rendes que li donava el teatre en el seu conjunt. I recordem-ho: no escriu per elaborar bella i genial literatura, escriu a tant la peça, perquè escriu per als empresaris del teatre i per a  la seva companyia.  Altrament la compactesa literària de la seva obra -al seu temps- l'amoinava molt poc. No es va preocupar ni de compilar la seva obra ni de fer-la imprimir. Llavors, arribats aquí cal dir que no tot Shakespeare és autèntic, ni cent per cent genuí. Segur. Posats a comparar uns autors i una època, són més autèntics literàriament parlant Cervantes i Joanot Martorell que l'home de Stratford upon Avon.

CLAUDIO MONTEVERDI

    Venècia. La temperatura del dia a la ciutat de Marco Polo aquell matí de febrer era excel·lent. Vigíles del memorable carnestollendas que vam veure. La plaça un èxtasi encomanadís perquè oh meravella! no hi havia hagut ni boira ni humitats de cap mena aquella nit. Els transeünts, instal·lats en les seves taules rodones, gaudien dels seus cafès a l'escalforeta del sollell benigne a l'àgora pública més fascinant d'Europa. Les cambreres i els cambrers anaven i tornaven delerosos bo i servint unes tassetes de cafès ristrettos i capuccinos. Vaig poder entrar a la catedral de Sant Marc aquell migdia de febrer assolellat, una jornada certament excepcional. En entrar per una de les portes laterals més properes al palau del duxs, una penetrant, agradable i càlida olor d'incens contrastà amb el lleuger airet que arribava enllà del llevant de la llacuna. Els daurats bizantins de la basílica accentuaven una lluminositat difusa, emboirada, abarrocada però fascinant, la qual em transportà irremissiblement al principi del segle XVII.

    En contemplar les fastuoses i belles decoracions de les capelles i de la nau, de veure la posició dels dos vells orgues, em vaig recordar immediatament que el doctíssim compositor Claudio Monteverdi a primers de 1600 hi havia exercit el càrrec de mestre de capella. Immediatament vaig pensar en els sublims acords d'arpa i guitarrone, en les chaconnes, en els baixos continus a l'orgue que poblen sovint l'excepcional orquestració per a les corals de Mestre Monteverdi. El propi Monteverdi esdevingué organista de la basílica en la qual hi romangué uns trenta anys. Al temps del mestre cremonès la capella catedralícia de Sant Marc era formada per una trentena de cantaires i d'uns sis instrumentistes amb dos orgues. Em van venir a la memòria les suaus i bellíssimes notes dels madrigals del mestre dels Gonzaga de Màntua.

   Avui podem rememorar els diversos llibres de madrigals en diverses edicions. Voldria destacar, però, les fabuloses interpetacions del Grup Cantus Cölln dirigits per Konrad Junghänel, sobretot en la Selva morale e spirituale. Sublim el Dixit Dominus i el Confitebor tibi domine. Quina meravella de món... Venècia...mestre Monteverdi: "Adoramus te, glorificamus te".  Memorables són també les versions monteverdianes del mestre català Jordi Savall. Inoblidable la seva versió operística de l'Orfeo al Gran Teatre del Liceu. El cor de les nimfes és per a mi un dels exemples més plàstics, més estètics del què és la bellesa en aquest món: "Lasciate i monti, lasciate i fonti, ninfe vezzose e liete. E in questi prati ai balli usati vago il bel piè rendete." Quanta, quanta, bellesa mestre Claudi. El mestre de capella de San Marc de Venècia va haver de moure's en els cànons del darrer renaixement i el primer barroc pero sabé mantenir-se en una gran tessitura arquetípicament renaixentista. Llavors vingueren els seus deixebles que van mantenir magistralment el temperament renaixentista. Salve! doncs, Giovanni Rovetta, el teu nom el mantindrem per sempre més vinculat a l'egrègia ciutat i als ensenyaments de mestre Claudi, "Beatus vir, beatus vir qui timet Dominum, in mandatis eius volet nimis."